dilluns, 11 de gener del 2010

Un adéu a Eric Rohmer...

A principis de desembre, la insatisfacció provocada pel fred i els cels grisos de l'hivern, em van portar a buscar pels prestatges de casa alguna lectura d'emergència... Alguna cosa que omplís de sentit els temps morts de cada dia. Si amics, a mi l'hivern se'm fa etern... I vaig recordar aquell llibret prim, aquella obra de teatre "Trio en mi-bemol" d'Eric Rohmer, que tant m'havia agradat. Al seu costat hi havia "Seis cuentos morales" i a l'altra banda "Rohmer y la alegría de vivir: Cuento de otoño".
Els vaig agafar i, durant uns dies i totes les vacances de nadal, els tres llibres han estat... diguem-ne al costat de la butaca blanca de lectura. He rellegit el trio i alguns dels meus contes preferits: el amor después del mediodía, algun fragment de Mi noche con Maud... I vaig donar algun cop d'ull al llibre que teoritza sobre Cuento de otoño i el cinema d'Eric Rohmer.
També l'Annabel va rellegir Mi noche con Maud i com sempre amb Rohmer, va arribar la sincronicitat: sempre s'ha sentit atreta per la reflexió sobre els pensaments de Pascal que surt a les primeres pàgines d'aquest conte, i de sobte Pascal estava en l'aire, el seu nom va sortir a les tertúlies de la ràdio, en entrevistes de televisió...

I al cap d'uns dies que els llibres haguéssin abandonat la pols dels prestatges i tornéssin a viure entre nosaltres, als indrets habitats de la casa -damunt la taula, en una cadira, entre els coixins del sofà...- es va produïr l'instant màgic. Aquell en que de sobte t'adones que portaves massa temps lluny dels teus referents. D'aquells pilars que t'han influït i t'han aportat el substrat o la base que t'ha servit de punt de partida de la teva obra, de la teva filosofia personal i el teu criteri... De cop et dius "on m'he perdut jo? Si aquí hi ha la base de tot... En Rohmer, Kiéslowski..." I t'adones que has de retornar als teus clàssics.

Entre nosaltres, després de reafirmar-nos en el retorn dels clàssics de cadascún que, de moto propi, havien tornat a nosaltres, com un fet curiós però inevitable, com un símptoma d'esperança i de retorn al bon camí després de perdre el nord aquest 2009, també va sortir un tema igualment inevitable: "Quants anys deu tenir, ja, en Rohmer?"... Una mica de Viquipèdia i, amb les mans al cap i el cor petit, vem dir: "Qualsevol dia se'ns mor..."
Avui ha arribat el dia.