dimecres, 25 de desembre de 2013

Una nadala especial...

Si esteu llegint aquesta entrada és que el tió us ha portat un regal... Aquest any hem volgut felicitar-vos les festes regalant-vos la lectura d'un conte. Esperem que us agradi!
Una forta abraçada!

________________________________________



UNA NIT DE NADAL

El temps de Nadal és un temps màgic, un temps de retrobaments. Des de petita que tinc molt clar que poden passar les coses més sorprenents i estranyes que et puguis imaginar!
Així que, quan aquest any m’han trucat per fer de jurat d’un concurs de pessebres, he acceptat sense dubtar, malgrat la meva enorme panxa, que ja estic gairebé de nou mesos! 
Sobretot ho he fet per curiositat… Em pensava que ja no se’n feien de concursos com aquest! I vet aquí que, durant dos diumenges al matí, m’he trobat visitant les cases dels participants, entrant als seus menjadors per veure establies, bous, mules i caganers. I puc dir que la imaginació de la gent no es surt del clàssic naixement: establia i pack complet! Vist un, vistos tots!
Però quan avui he entrat a la cinquena casa, tot ha canviat…
Davant meu tenia, representada amb figuretes, una escena que jo havia dibuixat de petita… Un pessebre que jo mateixa havia viscut!
Però això era imposible! Aquella imatge era un dels records més màgics de la meva infància! 

Va ser una nit de Nadal, jo debia tenir uns 6 anys, quan tornàvem de matinada amb el cotxe, després de la missa del gall. Cada any ens trobàvem per sopar a casa dels avis, en un petit poblet de muntanya. El que més recordo són aquells viatges de tornada, dins del cotxe, amb molta son i molt de fred. Aquell any sort en vaig tenir d’un anorac blanc de plomes de la mare, que em tapava fins als peus.
El cel era ple d’estels, jo estava mig adormida, amb la mirada perduda… Quan, a la línea de l’horitzó, vem veure aparèixer la llum intensa d’un cotxe. Semblava un estel més, gran i brillant, que volés arran de terra i això em va fer gràcia i vaig seguir aquella llum amb els ulls. De sobte, aquella llum intensa va sortir de la carretera, com un estel fugaç que caigués dins d’un camp!
Tots tres vem fer un crit d’esglai i ens vem afanyar a arribar-hi, per por que algú no hagués près mal… Semblava un accident!
Vem aparcar al voral de la carretera i els meus pares van baixar corrents: “Sobretot, no surtis!” – em van dir. I jo em vaig quedar al cotxe…
De dins el cotxe, amb els vidres plens de vogor, vaig veure una petita furgoneta encallada en un camp. Els meus pares s’hi van acostar… Llavors, de la part del darrere, en va sortir un noi barbut i vaig sentir com dèia, tot espantat, que la seva companya estava a punt de parir!
La meva mare es va quedar a ajudar-los, mentre el meu pare va córrer cap a una masia que hi havia a la vora, per demanar ajuda i trucar una ambulància.
Jo em vaig quedar dins del cotxe, patint… Sentint els esbufecs i els esforços de la noia. No debia ser fàcil, fer néixer un nen amb aquell fred, en la fosca de la nit de Nadal, dins d’una furgoneta…
Quan el meu pare va tornar, vaig sentir els plors d’un nen petit i els crits d’alegria dels seus pares! Llavors vaig baixar del cotxe i em vaig apropar a la furgoneta.
Davant meu hi havia la noia, amb cara de cansada però feliç, amb el fill als braços i el noi que l’abrigava amb una manta.
Els meus pares, un a cada costat de la parella, semblaven el bou i la mula del pessebre! La noia, veient-me davant la llum dels fars, va dir:
-Quina nena més maca, sembla un àngel!
La dona de la masia va venir amb café i brou per tots, mentre el seu marit esperaba l’ambulància a la carretera. Quan va arribar l’ambulància de la Creu Roja, en van baixar tres homes amb uns anoracs vermells, tan lluents, que a mi em van semblar tan màgics com els tres reis!
Aquella imatge de la furgoneta oberta, com si fos el naixement a l’establia, va ser el pessebre vivent més autèntic i més bonic que he vist mai. Durant anys m’havia preguntat què se n’havia fet d’aquell nen… Qui sap si havia canviat el món, si havia fet alguna cosa gran a la vida.
Llavors, la nena de la casa em va tibar de la màniga, tot fent-me tornar al temps present.
-         - Així és com va néixer el pare… I cada any fem un pesebre com aquest!
La mare de les nenes ens va mirar, somrient, amb cara de saber que, amb aquell pessebre, mai no guanyarien el premi. De cop i volta tots vem sentir entrar el pare de les nenes, venia de córrer amb bicicleta. Quan va entrar i ens va trovar tots mirant el pessebre, tothom es va posar a riure:
-         - Ja ha arribat el mesies! – va dir un altre membre del jurat.
-       - Veig que ja us han explicat el meu accidentat naixement! – va dir ell – és una bonica història familiar, jo no me’n recordó però sempre m’ho van explicar així… Bé, em van dir que fins i tot va venir un àngel! Però jo, com que no hi crec en aquestes coses…
Em vaig mirar de nou aquella familia i el seu particular pessebre… Bé, el nostre particular pessebre, perquè jo també hi era representada com una nena vestida de color blanc, mirant-s’ho tot d’un tros lluny… I vaig pensar que ja l’havien guanyat el seu premi, que realment n’havien fet una de cosa molt gran, havien format una familia.
Què és el Nadal sinó això, celebrar el naixement de la familia… I llavors jo, uix!, vaig notar una contracció... Només vaig tenir temps de dir: “Bon Nadal a tothom!” I vaig trencar aigües.

Un conte d'Isaac Bosch i Annabel Sardans


BON NADAL A TOTHOM!!!

Cap comentari: