dilluns, 26 d’octubre de 2009

Tot recordant Josep Vila-Closes




Fa uns dies que es va tornar a inaugurar el nou parc "Pintor Josep Vila-Closes", un parc polèmic construït al nostre antic barri de la Plaça Catalunya.
Aquest parc sembla que no és del gust de gairebé ningú: les seves estructures metàl·liques recorden tothom a la presó de Guantánamo... Però el seu nom entranyable sí que fa consens: el parc s'ha dedicat al pintor Josep Vila-Closes, un personatge molt estimat i recordat a la ciutat de Manresa.
A finals de setembre, l'Associació de veïns ens va demanar si ens voliem sumar a la festa d'homenatge a la família del pintor i de participar en la re-inauguració del parc, i ho vem fer: amb un dibuix del pintor, realitzant una mica el desig de tothom de veure'l a ell pintant a l'aire lliure, en el parc que porta el seu nom.

Tot i que directement no ens vem arribar a conèixer, (encara que ens consta que ell seguia el que feiem), amb el temps i gràcies al treball de recerca que vem realitzar per l'exposició i la biografia del dibuixant manresà Joan Vilanova, el vem poder anar coneixent de mica en mica, sobretot a través de la seva vídua, la Teresa Roca.

Per tant, els hi debíem, tant a ell com a ella!

A ell, per haver sigut un dels millors amics de Vilanova, d'aquells que el van acompanyar gairebé tota la vida i fins quasibé el dia de la seva mort, anant-lo a visitar a casa i fent-li companyia sempre que podia, quan Vilanova ja no podia sortir...
I també per haver sigut ànima i frontisa que va empènyer, aglutinar i liderar tota mena d'iniciatives culturals i artístiques a Manresa, entre ells el primer homenatge a Joan Vilanova.

I a la Teresa, per la seva amabilitat, cordialitat i complicitat extrema, vaja, per ser com és!
Anar-la a veure per parlar d'aquells anys que ells van viure, era una alenada d'aire fresc que cada vegada ens renovava les energies per continuar endavant amb un projecte plè d'obstacles, però del qual, al final, i gràcies als que ens van ajudar i animar, en va sortir una biografia que va valdre la pena d'escriure.
La Teresa, no només ens va obrir les portes de casa, i dels àlbums de fotografies, sinó que ens va permetre entrar al taller del Josep, que encara avui es manté intacte, tal com ell el va deixar quan se'n va anar.
Aquell dia va ser especial... No creiem en els fantasmes... Però si en les presències.
I la del Josep omplia tots els racons d'intimitat... No és d'estranyar que cada vegada que n'obrin la porta, ho facin amb una esgarrifança, perquè realment, sense haver-hi estat mai abans, notaves com si, quan giressis el cap, l'haguéssis de veure passar o assegut pintant o preparant alguna tel·la... Vaja, en realitat potser hi era!

Va ser una d'aquelles tardes inoblidables, que vem viure buscant material per la biografia de Vilanova... Com la tarda que vem passar al costat d'un altre dels amics, ara desaparegut, de Vilanova: en Ramon Salisi.
També amb ell es va produïr un instant màgic, el de la papallona groga voleiant pel menjador, davant l'extraordinària normalitat amb que hi convivia en Ramon...
Mirat ara amb conjunt i amb la perspectiva del temps, estem molt contents d'haver pogut fer el llibre i haver tingut l'oportunitat encara de parlar amb algun d'ells o amb el seu entorn... Aquells artistes tenien alguna cosa... I no era, en tot cas, només l'obra!
Ells eren fets d'una pasta especial, i tota la tinta que es gasti parlant d'ells serà poca cosa!

Algun dia penjarem la biografia en un blog, si cal per entregues, com feia Joan Vilanova quan es trobava davant d'un ocell engabiat... Li obrirem les portes, peti qui peti, per deixar-la volar... Amb platafórmula o sense!

Mentrestant, anirem esperonant que les famílies, amics... Tothom qui pugui i vulgui continuï parlant i treballant per la memòria del grup del Gremi de Sant Lluc. I, per poc que poguem, també nosaltres seguirem recollint les seves històries, per poder-los mantenir vius en el record de tothom. De fet, Vilanova i la seva vida, continuen presents en la nostra vida... I en els nostres projectes de futur! (i hasta aquí puedo leer...)



Normalment no acostumem a penjar fotos, però com que la Teresa ha sortit tan maca... No hi tornarem més... Perdoneu les disculpes...!

Cap comentari: